El Pirineu Català entre dues guerres

Els Pirineus van tenir un destacat protagonisme a conseqüència de dos dels conflictes bèl·lics esdevinguts durant la dècada dels anys 30 i 40 del segle XX: la Guerra Civil Espanyola i la Segona Guerra Mundial. La serralada, aparentment infranquejable, que separa Catalunya del Principat d’Andorra i de l’Estat Francès fou l’escenari de la fugida d’aquells que escapaven d’aquestes dues guerres que afectaren a banda i banda dels Pirineus. Milers d’espanyols els creuaren, durant la Guerra Civil i la immediata postguerra mentre que altres milers d’europeus abandonaven el continent en guerra per cercar refugi a l’Espanya franquista.

Aquest continuat trànsit transfronterer va provocar la impermeabilització de la zona per part dels estats espanyol i francès. Mentre, durant aquests anys, els serveis d’informació republicans, franquistes, aliats i nazis van desenvolupar les seves activitats al voltant d’aquests cinc-cents quilòmetres de terreny on es lliurà una guerra secreta per controlar qui i què hi passava.

Secularment, durant dècades, els habitants de la zona havien creuat d’un país a l’altre com si les fronteres no existissin. En aquest sentit, els Pirineus eren entesos com un espai de relació interterritorial que unia una part i l’altra. Però, en èpoques de guerra esdevenien un lloc de fugida, un espai de salvació i de refugi. La línia que separava de la mort. Passar a l’altre costat significava restar sa i estalvi. Al segle XX, durant la Primera Guerra Mundial, molts nois francesos i persones d’altres països europeus cercaren refugi a Espanya. Anys després, tot just iniciada la Guerra Civil, les muntanyes del Pirineu van veure com nois que volien evitar la mobilització, altres que pretenien incorporar-se a l’exèrcit franquista al País Basc i a Navarra, famílies d’ideologia dretana i religiosos van fugir de manera clandestina en direcció al nord. Començava un llarg període on els passos transfronterers es convertiren en camins de llibertat per a milers de persones.

La major part dels evadits van ser apressats i empresonats. Els detinguts passaven per les presons de partit judicial (Vielha, Sort, la Seu d’Urgell, Puigcerdà, Figueres…) i per les presons provincials o les habilitades com la que funcionava al Seminari Vell de Lleida. Els nois en edat militar – compresos entre els 18 i els 40 anys –, van ser internats al camp de concentració de Miranda de Ebro (Burgos), el darrer camp de concentració en clausurar-se els establerts durant la Guerra Civil.

Segons els llibres-registre que s’han conservat uns 2.600 d’aquests refugiats passaren per la presó del partit judicial de Sort. El redescobriment de les difícils experiències viscudes per tantes persones en aquella Europa convulsa de la primera meitat del segle XX ens recorda, als europeus del nou segle, la llarga lluita i sacrificis que han estat necessaris per bastir una societat democràtica que vol creure en els valors de la cultura de la pau i de la convivència, mai assolits de manera definitiva. I ens enfronta amb la nostra pròpia història, quan encara són molts els que intenten trobar la pau a l’altre costat d’una frontera.

Grups d’evadits

Durant la Segona Guerra Mundial unes 80.000 persones cercaren la llibertat a través de la península Ibèrica. Aquest trànsit de persones s’allargà fins a la dècada dels anys cinquanta. Es donà la gran paradoxa que els que fugien del nazisme perseguien recalar a dos països governats pel feixisme, Espanya i Portugal, molt propers als nazis. Aquests evadits poden ser agrupats en diversos grups.

Els nois francesos, atrets per la crida del general De Gaulle a resistir als alemanys i, a partir de la primavera de 1943, per fugir del Servei de Treball Obligatori (STO) que els obligava a treballar a la indústria de guerra alemanya. El seu objectiu era anar a l’Àfrica del Nord per allistar-se a l’exèrcit aliat. Aquest grup fou el més nombrós.

Els jueus – en molts casos, famílies integrades per avis, fills i nets – que fugiren de la persecució que els nazis havien iniciat contra ells, el 1933 a Alemanya i, a partir de 1938 als països que s’annexionava el III Reich. Uns 15.000 aconseguiren salvar-se de l’Holocaust a través de la península Ibèrica i buscar refugi, preferentment a Amèrica i a Palestina.

Polítics de països ocupats pels nazis – Polònia, Holanda i Bèlgica – que pretenien establir a la Gran Bretanya els seus respectius governs a l’exili.

Militars desmobilitzats – anglesos, polonesos, belgues i francesos – després de la derrota dels seus exèrcits davant de les tropes alemanyes en les primeres batalles de la guerra. Volien unir-se a l’exèrcit aliat.

Aviadors aliats – britànics i nord-americans – que després de ser abatuts al front de guerra perseguiren retornar a Anglaterra per reincorporar-se als combats. L’aviació va tenir un paper essencial en el desenvolupament de la Segona Guerra Mundial. Davant els notables avenços tecnològics aplicats a les aeronaus, els pilots s’havien convertit en una peça molt preuada que calia salvar perquè poguessin seguir combatent.

Militars alemanys i nazis. Des de l’agost de 1944, coincidint amb l’alliberament del sud de França, foren els alemanys els que intentaren arribar a la Península Ibèrica per tal de fugir dels aliats i cercar la protecció del govern franquista.