Les dones refugiades durant la Segona Guerra Mundial

El major protagonisme de la presó de dones de Sort arribarà a partir del 1939, després de l’esclat de la Segona Guerra Mundial. Entre 1939 i 1944 milers de persones creuaren els Pirineus des de França en direcció a la Península Ibérica fugint de la persecució dels nazis o per incorporar-se a l’exèrcit ali at al nord d’Àfrica o a Anglaterra. Hom calcula que foren 60.000 els detinguts per haver passat la frontera clandestinament. Aquests  apressats eren tancats inicialment a les presons de partit judicial abans de ser transferits al centre d’internament establert segons la seva edat o nacionalitat. 

El grup majoritari el formaven els nois francesos que pretenien incorporar-se a l’exèrcit que el general De Gaulle organitzava al nord d’Àfrica per lluitar contra les tropes de l’eix i també els que fugien del Servei de Treball Obligatori (STO) que, a partir de la primavera de 1943, obligava als nois francesos en edat militar a anar a treballar a Alemanya. El segon grup en importància numèrica va ser el dels jueus que fugien de la persecució que els nazis havien endegat contra ells tant a Alemanya com als països ocupats. Els pilots d’aviació aliat que havien estat abatuts al front de guerra integraven un altre contingent nombrós i, en menor mesura, trobem als militars desmobilitzats dels països ocupats per l’exèrcit nazi (Polònia, Bèlgica i Holanda) i als polítics d’aquests mateixos països que pretenien constituir governs a l’exili a la Gran Bretanya  (Polònia) o a les seves colònies (Bèlgica). 

Les recerques prèvies de Josep Calvet han permès constatar que per la presó de Sort van passar uns 2.660 estrangers, d’almenys 25 nacionalitats diferents, que havien estat detinguts per la Guàrdia Civil als passos fronterers de la Val d’Aran i el Pallars Sobirà. Els contingents més nombrosos arribaven a Alòs d’Isil i Tavascan  a través dels camins de muntanya que comuniquen el Pallars Sobirà amb el departament francès d’Arieja i en menor mesura a Alins procedents del Principat d’Andorra. Aquestes persones eren acusades de pas clandestí de fronteres i en alguns casos de contraban monetari. En conseqüència eren conduïdes a un centre penitenciari en qualitat de detinguts governatius a disposició del Governador Civil de la província de Lleida. 

Entre els empresonats a Sort trobem 161 dones que foren tancades en el petit habitacle de la Plaça Sant Eloi. Aquestes dones eren gaire bé totes d’origen jueu i procedien d’Alemanya, Àustria i de països ocupats per l’exèrcit nazi (Polònia, Alemanya, Àustria, Bèlgica,  Holanda, França…). Acostumaven a arribar amb els seus marits i fills per cercar refugi a Espanya com a pas previ a la seva sortida preferentment cap a Amèrica (Sud-Amèrica i Estats Units) o al llavors Mandat britànic de Palestina. Cal destacar que algunes oferien noms i nacionalitats falses per tal d’amagar la seva condició de jueves davant el temor que les autoritats espanyoles les expulsessin a territori francès. 

El tractament dels refugiats que eren traslladats a Sort variava segons el moment, especialment pel que respecta a les famílies jueves. S’ocupaven de la seva protecció i atenció els representants consulars establerts a Barcelona que, per norma general, no mantenien una actitud activa per tal d’atendre als empresonats i aconseguir que gaudissin d’un alimentació adequada durant el temps que romanien a Sort. Tampoc acostumaven a ser efectives les gestions per evitar que fossin traslladats a altres centres penitenciaris ubicats a Lleida, Barcelona o al camp de concentració de Miranda de Ebro (Burgos). 

A Sort eren empresonats en unes condicions molt lamentables i rebien una alimentació a ben segur insuficient. El menjar que es proporcionava als estrangers allotjats a les presons anava a càrrec de l’Ajuntament, que tenia assignat un socors de dues pessetes per cada detingut i que l’encarregava a diferents fondes de la localitat. En altres moments, com per exemple a inicis de 1943, el consistori va contractar una cuinera que confeccionava un ranxo per als presoners. Amb tot, donat que alguns evadits disposaven de diners o, fins i tot, roba o estris diversos per intercanviar, ells mateixos aconseguien pal·liar les possibles mancances. Igualment, els mateixos veïns de la plaça Sant Eloi foren molt solidaris amb totes aquestes persones i també van estar disposats, tot i la misèria del moment, a ajudar els més necessitats. 

Pel que fa específicament a la presó de dones, aquesta no reunia les mínimes condicions d’habitabilitat, no tenia ventilació, ni aigua corrent ni un lloc on fer les necessitats i rentar-se. Els informes que l’Ajuntament de Sort va trametre al Governador Civil de la província de Lleida l’any 1944 són prou eloqüents. En el datat el 4 de febrer d’aquell any, l’Ajuntament relaciona una sèrie de dades sobre les característiques i propietat de la presó de dones:

Propiedad del edificio: D. Agustin Muxi Monroset. Salas o departamentos: Una sala. Celdas: Ninguna. Capacidad aproximada de reclusas: Dos. Ventilación, patios: La sala está ventilada por una ventana. No existe patio. Servicio de cocina: Se procede en la misma forma que con los hombres, trayendo la comida en caliente de la fonda o bien por persona encargada. Retretes y lavabos: Ninguno. Seguridad del edificio: Deficiente. Es susceptible a ampliación: No.

En un nou informe datat el 19 d’abril s’amplia la descripció de la presó de  dones:

DEPOSITO MUNICIPAL DEL PARTIDO PARA HEMBRAS Término municipal: Sort. Partido Judicial: Sort Naturaleza: Finca urbana edificable. Medida superficial: 14 metros cuadrados. Situación: Plaza de San Eloy número 6. Linderos: Por la derecha, con Antonio Tarragona. Por la izquierda y espalda con Antonio Senallé. Objeto a que está destinado el edificio dentro de los servicios penitenciarios:  A depósito municipal del partido para hembras. Propiedad del edificio: D. Agustín Muxí Monroset. Salas o departamentos: Una sala. Celdas: Ninguna. Capacidad aproximada de reclusas: Dos. Ventilación, patios: La sala está ventilada por una ventana. No existe patio.  Retretes y lavabos: Ninguno. Es susceptible de ampliación: No.

Malgrat aquesta precarietat, el cert és que com a mínim fins finals del 1942 les dones estrangeres eren tancades a la presó. Així ho recordava Henri Birnbaum (Berlin, 1921 – Barcelona, 2004), que el 26 de novembre del 1942 va arribar a Sort integrant un comboi d’un centenar de persones detingudes al Pallars Sobirà després de creuar clandestinament la frontera des de territori francès. Ell va passar la nit de peu, per manca d’espai, a la presó d’homes, “Recuerdo todavía que la cárcel de Sort era una habitación cuadrada, sin ventanas, con unos retretes o más bien dicho con un lugar donde hacíamos nuestras necesidades, a la vista de todo el mundo” mentre que “las mujeres que iban en mi grupo no fueron encerradas en este depósito y pasaron la noche en un espacio minúsculo ubicado al lado de la cárcel”.

Les primeres dones evadides de la Segona Guerra Mundial en ingressar a la presó de Sort van ser l’holandesa Bloome Weening i les seves filles Helene i Lizzy. El marit Salomon va anar a la presó d’homes. La família Weening vivia a Anvers d’on van escapar al 1940 per refugiar-se a Montréjeau (Alta Garona, França). Al maig del 1942 van ser portats a Aulus-les-Bains (Arieja) on el govern de Vichy va concentrar, en un règim de llibertat vigilada, a prop de 600 jueus. El 13 de novembre, dos dies després de l’ocupació de la França de Vichy per part de l’exèrcit nazi, van escapar en direcció a Espanya.

El 16 de novembre els Weening arribaven a Sort. De Sort van poder anar a Vigo des d’on mercès a la intermediació de l’ambaixada holandesa van partir en direcció a Jamaica el 19 de gener del 1943. Posteriorment, van anar a Canadà on Salomon va enrolar-se en les tropes holandeses de l’exèrcit canadenc i va ser enviat a Anglaterra participant, amb la graduació de sergent, en els combats en terra europea. El gener del 1945 va ser ferit i després de ser operat va restar invàlid. En acabar la Segona Guerra Mundial, la família va establir-se a Nova York (Estats Units).

El dia 9 de desembre va ingressar Laure Henle i el seu fill Claude de 8 mesos. A la presó d’homes ho feia Hans Henle, marit de Laure i pare de Claude. La família havia estat detinguda a Tavascan on havien arribat des d’Aulus-les-Bains després d’un gran esforç per completar el camí comptant amb l’ajut de Jeanne Rogalle una jove d’Aulus-les-Bains que els va guiar fins just a la frontera entre Espanya i França. Al grup també anava hi anava Meta Weiler, la mare de Laure, que va patir un accident durant el descens fins a Tavascan. Rescatada per la Guàrdia Civil va arribar a Sort dos dies després. Els Henle procedien de Bèlgica i s’havien refugiat al sud de França fugint de la persecució dels nazis. Claude havia nascut a Saint-Gaudens (Alta Garona). Hans va ser traslladat al camp de concentració de Miranda de Ebro mentre les dues dones i l’infant van poder anar a Madrid.

Al mes de març del 1944, uns mesos després de que Hans fos alliberat, la família va embarcar des de Lisboa amb el vapor Serpa Pinto que els va dur a Filadèlfia (Estats Units) i posteriorment es dirigiren a Canadà, país del que havien obtingut visats d’entrada. Els Henle van restar per sempre més a Canadà. Actualment Claude és un feliç jubilat que resideix a la ciutat de Montréal. L’any 2002 Henle va retornar a Aulus-les-Bains per retrobar-se, seixanta anys després, amb Jeanne Rogalle, la persona que havia salvat a la seva família. Jeanne Rogalle (Aulus-les-Bains, 1921-2015) fou condecorada pel govern d’Israel amb el títol de Just entre les Nacions que premia als no jueus que van ajudar a jueus a escapar de l’Holocaust. El govern francès la va condecorar amb una de les seves màximes distincions, la Legió d’Honor.

El mateix dia que els Henle també ingressava la polonesa Henna Moskowitz (1909) que havia estat detinguda a Tavascan junt al seu marit Szija (1903). El dia 14 van marxar de Sort, Szija fou internat al camp de concentració de Miranda de Ebro mentre que Henna anava a Madrid. Després de l’alliberament de Szija, el matrimoni va aconseguir marxar cap a Anglaterra al febrer del 1943.

Les germanes austríaques Sara (1903) i Nechama Melzer (1923) van arribar a la presó de dones de Sort el 11 de desembre del 1942 després d’haver estat detingudes a Tavascan. Anys abans havien escapat d’Àustria atès el creixent antisemitisme instaurat al país després de l’annexió d’Àustria per l’Alemanya nazi l’any 1938. Van refugiar-se a Brussel·les on treballaven com a secretàries i traductores. Després de l’ocupació de Bèlgica per part de l’exercit nazi van fugir a França, establint-se al departament d’Alta Garona.

Allí van ser detingudes i portades al camp de presoners de Gurs. Després van ser viure a Luchon, a Salies-du-Salat i a Bruguières (Alta Garona) fins que a l’abril del 1942 van ser assignades en residència vigilada al petit poble Aulus-les-Bains. Després la ràtzia executada per la gendarmeria a finals d’agost de 1942 van refugiar-se a una cabanya situada al bosc fins que el 10 de desembre d’aquell any, amb l’ajut d’un guia, van fugir en direcció al Pallars Sobirà. Poques hores després de la seva partida van ser detingudes per la Guàrdia Civil de Tavascan i portades a Sort. En deixar Sort van anar a Madrid, allotjant-se a l’Hotel Mora situat al Passeig del Prado fins que el 25 de gener del 1944 van embarcar amb el vapor Nyassa que les conduí al Mandat britànic de Palestina.

L’alemanya Mathilde Arendt-Arnetti (1904) i la seva filla Danielle de 3 anys hi ingressaren el mateix 11 de desembre després d’haver estat detingudes el dia abans a Tavascan. El marit, Edgard (1902) va ser empresonat a la presó d’homes. Edgard havia estat internat prèviament al camp de concentració francès de Gurs. La família també havia estat residenciada a Aulus-les-Bains. En abandonar Sort, Edgard fou transferit al camp de concentració de Miranda de Ebro mentre la seva dona i la seva filla van romandre a Madrid a càrrec de l’organització benèfica jueva American Jewish Joint Distribution Committee fins que al maig del 1943 van partir cap a Portugal i d’allí als Estats Units on van establir-se definitivament. Les germanes d’origen polonès Itta (1922) i Dora (1924) Strykowska també procedien d’Aulus-les-Bains. Després d’abandonar Sort van anar a Madrid i es desconeix quan van marxar d’Espanya.

El 19 de desembre ingressaren les belgues Elisa Bovy i la seva filla Jeanne Petré. La família – les dues dones, més Florent el pare i René el segon fill – havia fugit de Bèlgica el 10 de maig del 1940 després de l’ocupació alemanya del país i es van establir a Bagneres de Luchon (Alta Garona). Malgrat no ser jueus, l’11 de novembre de 1942 coincidint amb l’ocupació alemanya de la França lliure, van decidir passar a Espanya a través del port d’Eth Portilhon. Van ser arrestats a Bossòst i conduïts a la caserna de la policia de Les per a ser lliurats als alemanys al lloc fronterer de Pònt de Rei. Sortosament, els militars alemanys no comprenien l’espanyol, i el comissari tampoc sabia l’alemany, per la qual cosa van ser retornats a Les, on durant unes setmanes visqueren en un hostal gràcies a una petita provisió de peces d’or que ja els havia servit per romandre sense treballar a França durant dos anys. Després de deixar Sort van anar a Madrid i més tard a Portugal des d’on aconseguiren arribar al Congo belga. En acabar la guerra van retornar a Bèlgica. Elisa va morir l’any 1985 mentre que Jeanne, historiadora de l’art i arqueòloga havia mort en accident de trànsit l’any 1960.

Perla Kapelman hi va ingressar el 23 de desembre d’aquell 1942. Nascuda el 20 de maig del 1922 a Polònia, els seus pares van emigrar a França establint-se a Paris. El pare era marroquiner i vivien al carrer Meaux, al districte XIX de la capital francesa. A l’esclatar la Segona Guerra Mundial, el pare va allistar-se voluntari amb l’exèrcit francès. Després de la capitulació i la signatura de l’armistici franco-alemany, la família va restar atrapada a París. Entre els dies 16 i 17 de juliol de 1942 va produir-se la ràtzia més important de les realitzades a França contra els jueus durant els anys de la Segona Guerra Mundial, coneguda com la ràtzia del Velòdrom d’Hivern. Rep aquest nom perquè molts dels arrestats van ser retinguts, en primera instància, al velòdrom situat al districte quinzè de capital de França. En total van ser arrestats 12.884 jueus, 4.051 nens, 5.802 dones i 3.031 homes. Les condiciones de la seva detenció van ser especialment dramàtiques doncs van separar-se les famílies, moltes de les quals mai més van tornar a reunir-se. Despès de l’arrest, els presoners van ser conduits als camps de Drancy, Beaune-la-Rolande i Pithiviers, abans de la seva deportació a camps d’extermini de l’est d’Europa.

La nit del 15 al 16 de juliol, Perla dormia a casa d’una veïna i fou així com va aconseguir escapar de la batuda. Quan va tornar a casa seva, l’apartament era buit i els seus familiars havien estat detinguts. Dies després, Perla va escapar de París passant a la zona lliure, llavors sota l’administració del govern encapçalat pel mariscal Petain. Al novembre del 1942, després de produir-se l’ocupació de la França lliure per part de l’exèrcit alemany, va decidir escapar de França. Amb un amic belga i comptant amb l’ajut d’un guia va creuar els Pirineus arribant a la Val d’Aran. Allí fou detinguda i empresonada a Vielha i uns dies després enviada a Sort on va arribar el 23 de desembre passant la nit a la presó de dones. L’endemà fou conduïda a Lleida i després a Barcelona. A la ciutat comtal va restar sota la protecció del American Joint fins que el 18 de gener del 1944 va formar part de la primera expedició de refugiats jueus que creuà el Mediterrani des de la Península Ibèrica al Mandat britànic de Palestina. Després de vuit dies de travessa va arribar al port de Haifa.

Junt a Perla Kapelman va arribar a Sort Helene Luftig nascuda a Grybow (Polònia) l’any 1922. La seva família vivia a Anvers (Bèlgica) quan va esclatar la Segona Guerra Mundial. Allí regentaven dues pelleteries. Mesos després van establir-se a França. El pare fou detingut i va morir durant la seva deportació al camp d’extermini d’Auschwitz. Helene va decidir fugir cap a Espanya. Ho va fer des de Luchon acompanyada d’un grup d’aviadors aliats. Detinguda a Bossòst va passar per la presó de Vielha i més tard fou traslladada a Sort. De Sort fou enviada a Lleida i després a Barcelona on va viure a càrrec de l’American Joint. Mesos després va tornar a la Val d’Aran per contraure matrimoni amb Josep Nart Subirà (Vielha, 1906-1991), carceller de la presó de Vielha a qui havia conegut durant la seva estada a la presó aranesa. La notícia de la celebració d’aquest matrimoni va traspassar les fronteres de l’Aran i fins i tot el seu ressò va arribar a Sort com recordava anys després la senyora Paquita Farré Betriu de l’Hotel Pessets. Sembla que Helene col·laborava amb Nart realitzant funcions d’intèrpret amb els estrangers que durant aquells mesos eren empresonats a Vielha. Helene abandonà la Val d’Aran i l’any 1946 va retornar durant una temporada a Bèlgica i després va viure a Israel fins que va establir-se definitivament a Barcelona, ciutat en la que va morir l’any 2010.

També el 23 de desembre van ser empresonades les ucraïneses Ester Goldman (1906) i Irene Goldman (1930). Mare i filla, mentre el pare Lejzer era tancat a la presó d’homes. La família vivia a França on Lejzer treballava com a fotògraf. De Sort van anar a Barcelona a càrrec de l’American Joint fins que dos anys després, el 15 de març van poder emigrar al Canadà. Partiren des de Lisboa amb el vaixell Serpa Pinto que els va dur a Filadèlfia i després s’establiren a Toronto. També s’establiren a Canadà la família Wittekind (Arthur, Rosa i Edgard) arribats a Sort procedents de la Val d’Aran el mateix dia 23 de desembre del 1942.

En aquella mateix data van entrar a la presó Dora Kanner nascuda a Viena (Àustria) el 25 de maig de 1923 i el seu fill Henri Alex de set mesos d’edat, que havien arribat a Sort conduïts des de Vielha junt al seu marit Joseph (Czehova, Polònia, 1908). Henri Alex havia nascut a Luchon després de que els seus pares s’haguessin refugiat en aquesta localitat del sud de França. El dia de Nadal la família fou conduïda a Lleida. Joseph va ser tancat a la presó habilitada al Seminari Vell. Això va fer que Dora es presentés a la seu del Govern Civil per conèixer la situació en la que restava el seu marit. Alberto Poveda, el funcionari encarregat dels assumptes vinculats als refugiats, la va atendre i anys després recordava el moment, “llegó pobremente vestida, con un bebé en brazos, envuelto en un grueso mantón de lana. (…). Estaba abatida, sin acabar de comprender qué debía hacer y cuál sería su destino”. Sortosament Joseph fou alliberat i la família va poder establir-se a Barcelona fins que al mes de març van obtenir el visat per viatjar a Canadà. Van fixar la seva residència a Montreal. Henri Alex va estudiar interpretació i va convertir-se en un conegut actor i director. Va participar a pel·lícules com Reach For Glory (1962), The AmorousAdventures of MollFlanders(1965), Crossplot (1969) junt a Roger Moore o Habitaciones comunicadas (1970) amb Bette Davis i Michael Redgrave. A la seva darrera pel·lícula Nightfall (1988) narra la vida d’Isaac Asimov. També fou molt conegut per la seva aparició a la sèrie de televisió The Prisoner. Dora Kanner va morir a Toronto l’any 1995 mentre que Henri Alex ho va fer a Londres l’any 2003.

Aquesta situació va canviar a partir del 1943 quan la representació de l’American Joint Distribution Committe començà a ocupar-se de manera eficient dels jueus que havien arribat clandestinament a Catalunya. Mercès a les gestions del American Joint s’aconseguí que els refugiats jueus evitessin el seu internament a les presons de Sort i que se’ls permetés allotjar-se a un establiment hoteler de Sort. En aquells anys, Sort comptava amb diversos hotels i cases d’hostes, tots situats al carrer Major. La Fonda Martí Cases, també coneguda com Casa Feliçó, propietat de Martí Cases. La Fonda Burrella, propietat de Bonaventura Cotonat però que, després de la mort del seu propietari, gestionava la seva muller, Teresa Blasi Roquet. L’Hostal Toni propietat de Josep Arnau Llisé i l’Hotel Pessets, dirigit per Josep Farré Rafel.

Hi ha constància documental de la relació entre Samuel Sequerra, representant de l’American Joint a Barcelona, com a mínim, amb els propietaris de l’Hotel Pessets i la Fonda Martí Cases.

A la Fonda Martí Cases hi ha constància de l’estada al maig del 1944 de la jove jueva Fanny Gewürz que va escriure una carta des de Sort a la seva germana resident a Palestina. Les germanes nascudes a la ciutat alemanya de Karlsruhe s’havien separat cinc anys abans a Estrasburg. Rachel va aconseguir visats per emigrar al llavors Mandat britànic de Palestina mentre que Fanny va romandre aquest temps amagada en diferents indrets de França fins que va poder passar a Espanya. Aquest document – la carta no fou lliurada a la seva destinatària i va retornar als propietaris de la fonda – ha permès reconstruir la fugida de França de Fanny integrant una expedició de 62 persones i, a la vegada, reconstruir la història de la família Gewürz a través de Polònia, Alemanya, França, Espanya i Israel.

Finalitzada la Segona Guerra Mundial, la presó va continuar albergant, de manera puntual, alguna detinguda per petits delictes contra la propietat motivats per les dificultats econòmiques i les mancances dels primers anys de franquisme.

L’any 1952 el pressupost per mantenir les presons de Sort era de 15.232,71 pessetes que es sufragaven entre tots els municipis del partit judicial en funció de la recaptació de la seva contribució urbana, rústica i industrial. Per exemple, Sort contribuïa amb 950 pessetes, Alins amb 840, la Torre de Capdella amb 800 i Llavorsí amb 740. L’agutzil Losada cobrava 1.500 pessetes més una paga extraordinària de 200 pessetes el 18 de juliol i el 25 de desembre. El lloguer que es pagava a l’Ajuntament ascendia a 365 pessetes mentre que a Agustí Muxí se li abonava 70 pessetes per l’edifici de la presó de dones.

L’any 1966 es va suprimir el partit judicial de Sort fet que va motivar el tancament immediat de les dues presons. La presó d’homes va passar a titularitat municipal utilitzant-se com a magatzem mentre que la presó de dones va retornar al seu propietari.