Les presons com a espai de càstig
Les presons de Sort
A poc a poc, especialment després de la promulgació del Codi Penal de 1848, es va començar a implantar la privació de llibertat com a càstig per haver comès actes delictius. En conseqüència, íntimament lligat al jutjat de primera instància va prendre protagonisme la presó del partit on s’havien de tancar als processats pel jutjat per tal de portar a terme la pràctica de les proves, l’assistència a judici i l’acompliment de penes. L’empresonament tenia doncs una doble funció, preventiva i punitiva.
Històricament, hi havia presons a tots els pobles de certa entitat com una dependència municipal més, a vegades integrades dins del mateix edifici consistorial. Després de la implantació dels partits judicials, els governadors civils vet llaven perquè s’habilités un espai com a presó a cadascuna de les seus dels partits. També es pretenia acabar amb els departaments comuns que albergaven junts a homes i a dones.
L’any 1849 va promulgar-se la Llei de Presons que va establir que el sustent dels presoners s’havia de sufragar entre tots els pobles del partit judicial. Les despeses corrents i de personal passaven a ser assumides per l’Estat. La llei, a més de decretar la separació entre homes i dones, establia que calia habilitar un departament per a menors, un per presoners polítics i un altre per complir condemnes d’arrest major i per a penats correccionals.
Les primeres notícies sobre la presó de Sort són les referències que apareixen a l’obra d’Agustí Coy y Cotonat quan parla de la capella de Sant Eloi:
“Antes se llamaba San Cosme y San Damián. En 5 de Enero de 1820 el Ayuntamiento presentó una instancia al Prelado para que se dignase autorizar a un sacer dote para revisar y reconciliar la capilla de San Eloy, profanada por las tropas, que la convirtieron en cárcel en la guerra anterior.
Despachólo favorablemente el Obispo Bernardo, según decreto inserto en el libro de Decretos. El día 21 de septiembre fue reconciliada por el Párroco de la Bastida. Celebróse algunos años en ella, pero fue profanada otra vez; sirvió algún tiempo de escuela de Latinidad y por fin ha sido destinada a cárcel del Partido. Su construcción interior era de estilo románico, como la primitiva parroquial”.
COY COTONAT, Agustín, op. cit., p. 624.
Així doncs, sembla que la capella de Sant Cosme i Sant Damià, situada a la Plaça Sant Eloi, va començar a utilitzar-se d’una manera estable com a presó a principis del segle XX després que fos desamortitzada i passés de mans de l’església a ser propietat de l’Ajuntament. Hem de suposar també que, probablement, havia tingut, tal com detalla el mateix Coy y Cotonat, la funció de presó durant les guerres esdevingudes durant el segle XIX: la guerra del francès i les guerres carlines. No hi ha cap constància documental que faci referència a la presó de dones en aquest període.
Durant el segle XX l’encarregat de les presons era l’agutzil adscrit al Jutjat de Primera Instància de Sort. Durant els anys de la Segona República exercí aquesta funció Maties Rafel Simorra. Després de l’arribada de les forces franquistes a Sort l’any 1938, Rafel fou sotmès a un expedient de depuració acusat de ser soci del Centre Republicà Català i votant del Front Popular. També va ser represaliat pel Tribunal de Responsabilitats Polítiques que l’any 1939 li va instruir un expedient en virtut de la Llei de Responsabilitats Polítiques del 9 de febrer del 1939. Aquest tribunal imposava sancions econòmiques a tots aquells que havien participat en la vida política entre 1934 i la fi de la Guerra Civil. A la pràctica, les sancions esdevenien multes i expropiacions de propietats i negocis.
Finalment, el Boletín Oficial de l’Estado del 6 de gener del 1941 publicava la separació definitiva del servei de Maties Rafel com a resultat de l’expedient de depuració instruït prèviament. Aquell mes de gener del 1941, Moisés Cervós Llinás, President de la Comissió Comarcal de Mutilats de Guerra, advocat i qui havia estat jutge accidental abans de la Guerra Civil i després de la mateixa, va ordenar que fos nomenat agutzil Joan Ricart Orteu de Tírvia atesa la seva condició de mutilat de guerra fet que el feia gaudir de preferència per optar a les places de l’administració pública. Ricart tenia un sou de 250 pessetes mensuals. L’adjudicació sembla que no fou realitzada de la manera establerta al no convocar-se el preceptiu concurs. Anys després la plaça fou adjudicada a un guàrdia civil retirat, Francisco Losada Carita. Losada, descendent d’una família de carrabiners, estava casat amb Consuelo Bufalà Ralla d’Esterri d’Àneu. El pare de Consuelo, Casimiro Bufalà, havia estat el president d’Esquerra Republicana de Catalunya a Esterri durant els anys de la Segona República. El matrimoni va tenir dos fills Julio i Casimiro que van combatre amb l’Exèrcit de la República. El mateix Francisco Losada va ser sotmès a un consell de guerra sumaríssim junt amb veïns de Sant Esteve de la Sarga del que fou absolt.
